Homenatge al president de la CEOE, l'home del sac dels funcionaris

Ahir, buscant en els diaris les notícies referides a l’èxit de la concentració de funcionaris a Plaça de Sant Jaume, vaig trobar les declaracions de l’amic dels funcionaris i dels treballadors en general , en Joan Rossell, president de la patronal CEOE: “Hay que despedir funcionarios”. 

Aquest home no sé què collons farà des del seu càrrec per millorar la situació econòmica del país, a banda de le contínues declaracions incendiaries contra el col·lectiu de funcionaris.  Segur que és un explotador laboral, abusador, que es posa caxondo putejant els treballadors.  Té una ràbia especial contra els funcionaris, ell sabrà el perquè.  Imagino que li fa molta ràbia no poder-nos fotre al carrer com faria amb els treballadors de les empreses que gestiona.

Aquest individu vividor és un autèntic fill de puta, entès fill de puta en el sentit de “mala persona”, tal i com es recull en el Real Diccionari de la Llengua Espanyola.  Mala persona o fill de puta es pot dir a qui desitja el mal a gairebé 200.000 persones, que són les que fotria al carrer si pogués. Al desembre de 2007 ja va dir que sobraven o que havien de quedar-se sense feina.  Això és ser un fill de puta, segons el diccionari de la llengua. “Sobran funcionarios”, va dir en entrevista.  El que sobren són vividors com tú, que venen de bona família i van passant per diferents empreses públiques vivint a costa de la suor dels altres. Sobren ministres, viceministres, consellers, assessors, directors generals, directors provincials, delegats provincials, delegats territorials, síndics, secretaris generals, subsecretaris generals, parlamentaris, diputats del congrés, diputats provincials, senadors, presidents d’entitats públiques, d’Instituts d’estudis, etc, etc, i sobre tot, sobra el president de la CEOE.

En els últims temps, les notícies que hem tingut d’aquest individu són declaracions com aquestes:

5-12-2007 “Es necesario  que se establezca una mayor flexibilidad y se recorten sus “privilegios”, disminuyendo las diferencias entre un trabajador público y uno privado.  Los 150.000 funcionarios que no se sabe qué hacen proceden de ministerios como los de Cultura, Sanidad y Vivienda”

25-11-2010: “es insostenible el número de funcionarios que existen en España, más de tres millones, ya que suponen un “gasto brutal” y son ineficientes, puesto que gran parte de ellos no tienen trabajo”

5-9-2011 “También digo, aunque siempre se malinterpreta, que creo que es bueno evaluar a los funcionarios y que tendrían que tener una parte de salario fijo, y otra variable, en función de lo que tengan que aportar. Tienen que ser cada vez más parecidos a los trabajadores del sector privado, en todos los aspectos.”

14-12-2001: Su presidente, Juan Rosell, pidió este miércoles que se pueda despedir a los funcionarios, "lo mismo que en las empresas" y para ello ha propuesto "expedientes de regulación de empleo". (publico.es)

Aqui podeu veure un video del pajarraco en acció, només fixeu-vos la cara de gos i de mala llet que gasta quan parla de nosaltres.  Observeu també la més que digna resposta de la Secretaria de Estado de la Función Pública. 

Aquest “pajarraco” voldria jornades de 60 hores, sous de 600 euros, menys vacances i dies festius i lliure acomiadament, és clar.  I “derecho de pernada”, a poder ser.  Però amic, vostè que vol que els funcionaris siguin com els treballadors del sector privat, ha de saber per què no és així, tot i que amb el gir a la dreta d’aquest país qualsevol cosa és possible.

Els funcionaris tenim la plaça fixa (entre cometes, perquè es diu que només un 22% dels treballadors públics tenen la plaça fixa) per garantir que algú sap com funcionen les coses cada cop que hi ha canvi polític  i els inútils de torn agafen els comandaments,  i perquè nosaltres estem obligats a complir les lleis, de manera que els polítics no puguin instaurar els “funcionaris del règim” cada vegada que canvia el color polític.  Això, amb el seu tarannà, entenc que li rebenti, però home, no ens desitgi tant de mal, que som persones i tenim família.  Ja imagino que vostè, amb la pasta que cobra (i que m’agradaria saber d’on surt) no utilitza metges públics, ni mestres públics... Suposo que està vigilat per seguretat privada (igual fins i tot té el permís d’armes) i que no te pensat anar mai a la presó...  Però la majoria dels ciutadans d’aquests país necessiten dels serveis públics i els volen amb un mínim de qualitat, perquè no tothom te la sort que té vostè d’haver-se forrat, d’haver nascut en el lloc adequat.

Perquè vostè ha nascut en el sí d’una bona família, dels fundadors de Banco de Madrid. Va estudiar Ciències Polítiques però no va acabar la carrera, ja coneixem doncs una mica quins eren els seus interessos.  També volia estudiar periodisme, per això li agrada tant la cámara de televisió i donar titulars sucosos a la premsa.    Ja als 80 es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya, encara que afortunadament el seu partit no va obtenir cap representació.... Ja es veu que li agradava molt més la política, que és el que fa actualment, que l’empresa.

Que vostè era un enxufat de bona família es veu clar: amb poc més de 25 anys ja el van col·locar de director general a Juguetes Congost, des del 1983 a 1992.  I poc després el van recomanar perquè l’ exfranquista Rodolfo Martin Villa el nomenés com a president d’Enher.  Quin salt, de fabricar xilòfons a president d’Enher!!  Després tot ha estat bufar i fer ampolles, escalfar cadires de diferents despatxos de prestigi... amb quins credencials? Quines empreses ha creat? Quans llocs de treball ha creat?  A banda de sortir a televisió i anar a simposiums, jornades, cursos a fer xerrades magistrals, aquest home ha anat passant per diferents Consells d’Administració com Corporación Uniland, Siemens España, Endesa Italia, Endesa, Applus Servicios tecnológicos, Aigües de Barcelona, i Port Aventura.  També ha estat president de Foment del Treball i ara de la CEOE.

Aqui teniu un enllaç on explica una mica la seva historia com a empresari. Si teniu ganes de llegir, però és prescindible.  El negoci li va venir del pare i la veritat és que no ha destacat massa com a empresari, ha destacat més pels càrrecs que li han donat en consells d'administració, més pel càrrec institucional que ostenta que no pas per les seves capacitats o aptituds com a empresari.    Llegir més informació sobre la vida empresarial del sr. Rossell

Tot un personatge, màxim exponent d’un país on el triomfador és el que aconsegueix viure a costa dels altres, sense esforç.  Només cal una  mica de caradura i poca honestedat, a banda de néixer en el sí d’una bona família ben relacionada.